Fa poc vaig tenir la sort de revisitar la Gliptoteca de Munic. Un museu impresssionant, si t’agrada el món grecoromà, i més concretament les escultures.
Hi ha peces impressionants (ja en penjaré alguna més!!). La que il·lustra aquesta pàgina no és pas, ni de bon tros, famosa.. Ara bé, em va venir molt bé, per fer-li una foto de primer pla, captant la mirada buida -potser tenia els ulls marrons, d’aquí la cançó triada-. L’estàtua més famosa és la que s’intueix al final de tot, al fons, un faune increïble.
Aquesta foto està feta amb el mòbil, en format raw i tractada posteriorment (només desaturar-la i algun detall més).  La versió a instagram, la vaig fer directament amb l’app del mòbil, i vaig desenfocar el fons #nofilter.

Les mirades, sovint, diuen més que les paraules. Tanmateix, reconec que sóc un inepte ja que no sé mai esbrinar, ni tan sols intuir, cap segona intenció en les possibles mirades que m’hagin fet. Bones o dolentes. Capcioses -segur que no- o recriminatives -aquestes les agafo més-.

És per això que avui he triat aquesta  cançó de Van Morrisson, en la versió original, més que no pas la dels Pets. Des del primer moment que la vaig sentir em va agradar, tot i que no entenia ni un borrall.
Ara, són figues d’un altre paner. Dedicades a les persones, tan especials, amb els ulls de color mel (que no n’hi ha massa!).

“Hey, where did we go
Days when the rains came ?
Down in the hollow
Playing a new game
Laughing and a-running, hey, hey
Skipping and a-jumping
In the misty morning fog with
Our, our hearts a-thumping
And you, my brown-eyed girl
You, my brown-eyed girl”