Quant surts a la tardor, tocant l’hivern, de ben matí, es poden veure paisatges que fan que t’aturis i, badoc, vas veient el moviment dels núvols..
Per moments, tot es confón, el cel amb el terra, cobert de boira.
Blanc-blau-marró.
A la vida, també, molt sovint tot és confusió i cal redreçar el camí per no perdre’s. Línies difoses. Punts en contacte.
La boira és preciosa. Però vista des de fora. Si ets dins, et perds i no veus res de res. Cec.
Potser en el deixar-se véncer, comença.
Una lletra inigualable. Versió Camp Nou, on vaig tenir la sort d’anar-hi i encara conservo l’entrada.
Altres temps.
